Els espais de ciència

La ciència té una relació molt tempestuosa amb el seu espai de producció. Aspira a subministrar veritats universals que, no obstant això, han de ser obtingudes en algun lloc i moment concret. Aquest desig d’universalitat es reflecteix en els articles científics, en els quals a penes s’informa de les característiques espacials i geogràfiques dels laboratoris. Per exemple, en el famós article de James Watson i Francis Crick publicat el 1953 en la revista Nature, que conté la famosa proposta de la molècula de l’ADN, no apareix gairebé cap menció dels llocs on s’obtingueren les dades empíriques i es dissenyaren els famosos models tridimensionals. No es descriu cap detall del famós Cavendish Laboratory de la Universitat de Cambridge, on treballaren els autors de l’article o del King’s College de Londres, on Rosalind Franklin realitzà les seues famoses imatges de difracció de raigs X. Podrien haver-se efectuat aquestes famoses investigacions en qualsevol altre lloc? Aquesta és la impressió que s’obté en llegir aquest text, igual que passa en tants altres articles de ciència. Tot indica que els espais de ciència no importen. De la mateixa manera que ocorre amb l’ús dels verbs impersonals, que sembla desdibuixar l’existència de persones concretes darrere de les investigacions, les convencions pròpies del llenguatge científic fan desaparèixer les peculiaritats geogràfiques i espacials. Si per a transformar les investigacions en objectives s’elimina el subjecte, per a convertir-les en universals resulta necessari fer invisible el context espacial. Així, mitjançant aquests recursos teòrics, els laboratoris es transformen en placeless places (llocs sense lloc, en sentit literal).

I, tanmateix, els estudis sobre la ciència de les últimes dècades han assenyalat la gran importància de l’entorn espacial i el context geogràfic en la producció de sabers. “Doneu-me un laboratori i mouré el món”, afirmava Bruno Latour en un dels seus provocatius articles, amb un títol que parodia la famosa frase atribuïda a Arquimedes. Latour, com altres persones que investiguen la ciència en acció, s’ha preguntat pels processos que transformen els laboratoris en espais de creació de dades de validesa universal. Segons Latour, juntament amb la invisibilitat dels espais, els laboratoris han de gestionar adequadament les regles d’admissió i les tensions entre ciència pública i privada. Perquè puguen funcionar disciplinadament, les portes dels laboratoris han d’estar tancades al públic. Solament les persones que poden acreditar determinats sabers disciplinaris tenen permesa l’entrada. Però per a poder “moure el món” (o transformar-lo, que d’això es tracta) els sabers han de circular fora del laboratori, atraure l’interès de persones externes i propiciar noves pràctiques socials i culturals que resulten significatives. Els articles científics en revistes especialitzades són insuficients en aquest sentit. Es requereix la circulació de persones, d’objectes i de pràctiques. 

Una vegada superada la mitologia cientista que els envolta, els laboratoris semblen caracteritzar-se per tensions complexes. Només poden expressar les seues característiques mitjançant termes contradictoris: espais invisibles, però amb fortes restriccions d’accés, i al mateix temps prou permeables per a la circulació de sabers i pràctiques que han de permetre la seua legitimació social. Pareix que els laboratoris han de segregar i connectar al mateix temps per a poder produir veritats amb aspiració d’universalitat.

Els laboratoris, com altres espais socials, estan carregats de diverses capes de significat. La seua arquitectura pot representar imatges idealitzades de la ciència (per exemple, una relació entre teoria i pràctica). Al mateix temps, la seua forma particular condiciona les idees que allà es produeixen. Michel Foucault emprà l’expressió “heterotopia” per a referir-se a les singularitats que comparteixen els laboratoris amb altres tipus d’espais com casernes, manicomis, museus, biblioteques, monestirs o presons. Es tracta d’espais que permeten segregar i disciplinar, però mantenint sempre la seua connexió amb la societat, sense la qual les seues produccions no tenen sentit. En les heterotopies coexisteixen diversos sistemes socials i representacions culturals, segons s’adopte el punt de vista de visitants o residents, estudiants o docents, presoners o carcellers. Cada espai té la seua pròpia divisió del treball, regles de sociabilitat i economia moral, amb formes particulars d’atribuir autories i recompenses. Pot haver-hi persones que desenvolupen funcions crucials, però que a penes són esmentades en les publicacions científiques a causa de les convencions acceptades.

Però no sols als laboratoris es fan experiments, ni tota l’activitat que s’hi desenvolupa és experimental. Hi ha molts tipus de laboratori segons la disciplina implicada, des de la física fins a la biologia molecular. També són variades les funcions que es realitzen, per exemple d’investigació o d’ensenyament. Hi ha laboratoris dedicats al control de qualitat, la detecció del crim o l’anàlisi clínica. Altres tenen més relació amb la indústria, l’alimentació i la producció de béns de consum.

No tota la ciència és experimental ni es desenvolupa exclusivament als laboratoris. Moltes investigacions es fan a l’aire lliure, sense portes ni finestres. Exemples d’això són des de la recerca sobre el comportament animal fins als treballs d’epidemiologia que cerquen estudiar les malalties. Aquestes investigacions solen designar un espai o conjunt de llocs que serveixen com a font de veritat científica (o truth-spots, segons l’expressió de Thomas F. Gyerin). En aquests casos els trets espacials importen. S’han de descriure amb detall per a demostrar la seua representativitat en el tema estudiat. La circulació de sabers d’un lloc a un altre pot ser més complicada que en el cas dels laboratoris. Per exemple, podem preguntar-nos en quina mesura les particularitats dels països nòrdics, on es feren les primeres investigacions sobre la pluja àcida, poden servir per a estudiar problemes com els que afectaren la zona dels Ports als anys huitanta i noranta del segle XX? 

Altres espais com les “granges d’experimentació”, que permeten desenvolupar nous pesticides, dissenyar adobs o provar llavors en nous terrenys, es troben en una posició intermèdia entre l’espai tancat del laboratori i la naturalesa indisciplinada. També podrien situar-se en aquest punt intermedi les sales d’autòpsia, els jardins botànics o els museus d’història natural. És evident la gran diversitat de regles de sociabilitat que existeixen en aquests espais de ciència. També són diversos els residents, els visitants i els règims d’exhibició d’objectes, que condicionen mirades i lectures, sense eliminar la capacitat creativa dels públics.

Més inclassificables són els espais en els quals treballen les persones que es dediquen a les matemàtiques, on el mateix espai i les seues representacions abstractes poden ser la matèria de la investigació. Les representacions socials de l’espai són també temes centrals de la cartografia. Sabem que les divisions cartogràfiques informen tant de la ciència com de les idees polítiques d’una època. Per altra part, les persones que treballen des de l’àmbit de l’enginyeria o de l’arquitectura no solament pretenen estudiar els espais. També n’han d’imaginar altres de nous i fer transformacions. Molts espais de ciència, com alguns dels que es reprodueixen ací, no passaren de ser plànols de paper. Altres es dugueren a terme, amb més o menys fortuna i fidelitat, i desaparegueren per a donar pas a nous edificis. Solament uns pocs es transformaren en “llocs de la memòria”, i han estat preservats per a exercir noves funcions simbòliques durant celebracions de tot tipus.

Els articles científics no solen tractar aquestes qüestions espacials. Tampoc descriuen els processos que fan que la ciència siga universal. Sembla assumir-se que, una vegada establerta en un lloc concret, la veritat científica adquireix les qualitats divines de l’omnipresència i la ubiqüitat. En realitat, els estudis sobre la ciència han revelat que la seva circulació comporta processos que són complexos. Requereixen mètodes de calibratge i estandardització per a fer possible la reproductibilitat dels experiments. Suposa també la circulació de sabers pràctics i de personal altament especialitzat i disciplinat. En definitiva, la circulació de la ciència exigeix la creació d’”immutables mòbils” (espècimens, instruments, calibratges, etc.) que viatgen a través del món sense perdre la seua identitat.

Malgrat aquests esforços, quan la ciència circula es transforma. El moviment sol comportar canvis lleugers o reformulacions més o menys àmplies, particularment quan els sabers s’enfronten amb les cultures d’acollida. Aquestes circulacions es desenvolupen en diverses escales geogràfiques: local, regional, nacional i global. Poden també tenir lloc entre diverses disciplines, per exemple, entre física i medicina, o entre matemàtiques i química. També es produeixen transformacions quan els sabers circulen entre el món acadèmic i la cultura escolar, i donen lloc a reformulacions (disciplines escolars) que poden tenir vida pròpia. En cadascun d’aquests casos, la circulació de la ciència es produeix dins d’un espai de forces socials i culturals, sota tensions provocades per forts desequilibris de poder acadèmic, econòmic i polític. Moltes vegades la circulació de la ciència és producte (o provoca) injustícies i conflictes. També pot desestabilitzar el saber científic i restar credibilitat: el que és acceptat com a ciència en un lloc pot ser considerat bruixeria en un altre (i viceversa). En definitiva, la universalitat de la ciència no s’aconsegueix de manera automàtica, sinó mitjançant complicats processos de transport i traducció dintre d’un espai social amb marcats desequilibris. 

La circulació de la ciència no té lloc solament en territoris acadèmics i fortament disciplinats. També ha de circular a través de l’esfera pública, a través de punts de trobada entre experts i profans. Aquesta circulació no és unidireccional. Sovint es produeix també en el sentit invers en forma de sabers populars, interessos creuats i resistències. En aquest mateix sentit també caldria considerar totes les formes variades del que actualment s’anomena “ciència ciutadana”. La premsa és un altre dels territoris en els quals es produeix aquesta circulació de sabers acadèmics, a través de traduccions, lectures i invencions que són també d’anada i tornada. Fins i tot l’àmbit domèstic ha estat un espai important per a la ciència. En els salons del segle XVIII es desenvoluparen molts experiments i reunions crucials, amb un paper destacat per a moltes dones que trobaven ací menys limitacions d’accés i participació. La majoria de les acadèmies europees no permeteren l’accés a les dones durant bona part del segle XX, a vegades mitjançant arguments basats en la ciència de l’època. En definitiva, els espais de la ciència estan també condicionats pel biaix de gènere i per desigualtats socials de tot tipus, tant en el passat com en el present, tal com ha denunciat un número recent de la revista Nature en setembre del 2016. Els espais parlen d’aquestes desigualtats, i al mateix temps poden contribuir a reforçar-les o mitigar-les, tant a escala local (entre persones) com global (entre territoris).

“La ciència no té pàtria.” La frase sol atribuir-se a Louis Pasteur i es fa servir moltes vegades per a recalcar el caràcter universal de la ciència. Es molt menys coneguda la continuació d’aquest discurs del microbiòleg francès pronunciat en 1888: “Si la ciència no té pàtria, l’home de ciència ha de tenir-ne una, i a aquesta ha de referir la influència dels seus treballs en el món.” La frase completa suggereix idees més concordes amb les comentades ací: el context nacional en el qual es desenvolupa l’activitat científica condiciona enormement tant els continguts com les possibilitats d’èxit. Un breu repàs per les nacionalitats dels premis Nobel permet comprovar ràpidament la desigualtat d’oportunitats per a dur a terme recerca científica de qualitat segons els països. L’èxit dels treballs científics depèn dels recursos disponibles, així com de la valoració social per a la ciència en cada lloc. Alguns autors han parlat d’“estils nacionals” de ciència, concepte molt discutible que permetria distingir, per exemple, la ciència japonesa de la nord americana. Altres autors, en canvi, han assenyalat la importància de la ciència en la construcció dels estats-nació durant els dos últims segles, tant mitjançant la producció de sabers necessaris per a la burocràcia estatal (per exemple, cartografia, enginyeria o policia científica), com a través de la fabricació d’imaginaris col·lectius mitjançant la divisió cartogràfica, l’exaltació de la natura pròpia o la conversió de científics en herois de la pàtria mitjançant quadres, estàtues i celebracions.

Aquest breu repàs indica que, quan es posa l’accent en els aspectes més espacials i geogràfics de la ciència, es poden trencar molts mites cientistes. Aquesta situació es deu precisament a la relació enrevessada entre la ciència i els espais, tal com s’ha vist amb els exemples anteriors. Malgrat les aspiracions d’universalitat i objectivitat, la ciència no està més enllà del bé i del mal, forma part de societats i cultures determinades, a les quals modifica al seu torn, sense que resulte possible entendre l’activitat científica fora d’aquestes circumstàncies. Estudiar els espais permet profunditzar en característiques de la ciència que no solen aparèixer habitualment en les obres de divulgació.

Aquest és l’objectiu de la secció Espais de Ciència del País Valencià, un projecte de l‘Institut Interuniversitari López Piñero. Els protagonistes són observatoris, hospitals, universitats, manicomis, ateneus, jardins, tribunals, museus, aules, presons, leproseries, fàbriques, salons, sanatoris, acadèmies i laboratoris de tot tipus, així com altres espais relacionats amb la ciència, la tecnologia i la medicina. Per tal de pensar aquestes qüestions amb una geografia més ampla hi ha diferents seccions dins del projecte “sabers en acció”: presons, espais domèstics, amfiteatres anatòmics, parcs, manicomis, zoològics, etc. Bon viatge!