Bernadette Bensaude-Vincent, historiadora de la química

Bernadette Bensaude-Vincent, professora emèrita d’Història de la Ciència i de la Tecnologia i Epistemologia de la Universitat de París 1 — Panteó- Sorbona, ha rebut la Medalla Sarton 2021 de la History of Science Society, la Societat Internacional d’ Història de la Ciència. La Medalla Sarton és el premi més prestigiós dins d’aquest camp d’estudis. És un homenatge a George Sarton, el primer editor de la revista Isis i un dels fundadors de moderna disciplina d’història de la ciència. Es concedeix anualment des de 1955 com reconeixement del treball acadèmic de tota la vida acadèmica. Bernadette Bensaude-Vincent és la primera francesa a rebre aquesta medalla.

Segons el comitè del premi, l’obra de Bensaude-Vincent ha estat molt original i influent perquè integra perspectives filosòfiques i sociològiques amb anàlisis històriques d’idees, pràctiques i tecnologies. El seu enfocament té arrels en una llarga tradició acadèmica francesa, filosòficament astuta i perspicaç políticament. També ha estat destacat per part del jurat que l’obra de la professora Bensaude-Vincent és original també per haver estat feta amb col·laboració amb molts col·legues del seu entorn i d’altres països. De fet, la professora Bensaude-Vincent ha col·laborat amb diferents membres de l’Institut López Piñero dins de diferents projectes com ara “Sites of Chemistry” (coordinat per John Perkins i Antonio García Belmar) i també amb llibres, articles i capítols escrits conjuntament amb José Ramón Bertomeu i Antonio García Belmar, dedicats als manuals de química francesos del segle XIX. Ha estat convidada en diverses ocasions a participar en els seminaris de l’Institut Interuniversitari López Piñero. La seva darrera conferència al saló d’actes del Palau Cerveró fou la presentació de la traducció catalana del seu llibre, escrit conjuntament amb Jonathan Simon, Química: La ciència impura (València: PUV, 2015).

A aquest llibre desenvolupava idees de les seves investigacions històriques i filosòfiques al voltant de la imatge pública de la química. Una entrevista al voltant d’aquest tema fou publicada en la revista Mètode: “La imatge social de la química: Entre el temor i l’esperança“, on esmentava aquestes qüestions que ja va tractar en el seu llibre de 2005:

Bernadette Bensaude Vincent: “La por a la química no procedeix de la ignorància o de la credulitat d’un públic ignorant i prou ingrat per no voler veure tot el que deu a la química. La por cal buscar-la en dos aspectes de la història d’aquesta ciència, un de cultural i un altre de més aviat econòmic. D’una part hi ha l’oposició habitual entre «químic» i «natural», que té unes profundes arrels culturals que es remunten a l’alquímia medieval. En el context de la cultura escolàstica, la fabricació d’artificis es relaciona, bé amb la falsificació, o bé amb la màgia. L’artifici es considerava contranatural, subversor de l’ordre de la creació i revelador de l’arrogància de l’home en la seua pretensió d’igualar-se a Déu. Aquesta dimensió fraudulenta de la química roman ancorada molt profundament en la memòria cultural”

Antonio García Belmar: Però, com assenyala, també és molt important la relació de la química amb els nous modes de producció industrial.

El desenvolupament de les indústries químiques en el context d’una economia dirigida a la producció massiva de productes d’un sol ús associa la química amb la immoralitat i amb les nocions de vanitat, superficialitat i falta d’autenticitat. La química, amb els seus productes de consum massiu a base de petroli, s’associa a la figura del depredador que no té en compte la naturalesa. El moviment de l’ecologia industrial i de l’economia del cow boy, que explota els recursos sense preocupar-se per allò que deixa arrere, té en el seu centre totes les indústries químiques que fabriquen en massa productes efímers que multipliquen els fluxos de materials i les extraccions de fonts d’energia i materials del planeta.

I amb la producció de deixalles…

En efecte, a força d’acumular productes i deixalles clarament visibles i omnipresents, la química es troba, de nou, responsable dels atacs al medi ambient i una vegada més designada com a enemiga de la naturalesa. És en aquest context històric i cultural global on la qüestió ha de ser debatuda, més enllà dels titulars i de la propaganda. Ha passat ja el temps de les croades, quan les companyies químiques intentaven llavar-se la cara a colp de campanya publicitària.

I què pensen els químics d’aquesta por a la seva disciplina?

Estan molt preocupats per aquesta imatge, i potser per això els meus treballs han suscitat un gran interès. En un primer moment, la meua resposta a les seues inquietuds passava per assenyalar l’arrelament cultural i històric de la por a la ciència. Això els va agradar molt perquè segurament van pensar que si es tractava d’un problema cultural la cosa no anava amb ells. Però des que em vaig adonar que els meus arguments podien servir per a eludir responsabilitats he procurat posar sempre per davant que són ells, els químics acadèmics i industrials, els que s’han de preguntar per les seues pròpies pràctiques i, en particular, afrontar de manera clara els reptes ambientals a què s’enfronta la química, en lloc d’acceptar a contracor les imposicions de la societat.

Un dels seus llibres parla de les ignoràncies de la ciència i l’opinió pública. Quina és la major ignorància de la ciència?

El seu públic, això és el que més ignora la ciència.